Després de Barcelona i Roma, tocava com no, fer la marató d’ Empuries-L’Escala, aquesta es la meva marató, per mi es la marató per antonomàsia, mística i d’una especial encant, corre per l’Empordá veiem al fons el Canigó nevat, això no te preu.
Dissabte a la tarda, amb un cop de cotxe vaig anar ha recollir el pitrall, va ser arribar saludar als quatre coneguts, en Xevi, en Llorenç, en Dani, que recollien els dorsals del club, l’Emili i en Ton membre de l’organització. Un cop recollida la bossa, cap a Girona de nou a descansa i beure força aigua.
A ¼ de vuit en Lalo, juntament amb la Kima, en venent a recollir a sota casa, l’Angel també puja al cotxe, en un tres i no res arribem a l’entrada de l’Escala i en trobem cua per entrar a la zona de sortida dins les ruïnes grecoromanes, al cap de pocs minuts la caravana de cotxes inicien la marxa i poc a poc amb ordre i tranquil·litat, entrem i aparquem.
Falta una hora per la sortida, vaig a donar un vol per saludar a gent del club i coneguts del mundillo, mica en mica comença el procés de concentració, la tàctica per avui serà anar per sensacions, sense força el ritme.
Vaselina, protecció solar, olleres de sol, la gorra i cap a la sortida.
Aquesta vegada al contrari de la resta de probes, no faig la volta per les ruïnes i juntament amb en Xevi que va amb una armadura de manaia (roma) amb el seu casc pertinent, en Llorenç i en Dani, es quedem per sortir els primers, per la foto.
Les 9 i comença la festa, ens desitgem sort i cames ajudeu-me, tinc al costat en Llorenç, que desprès de haver corregut la marató d’Albi el diumenge anterior vol anar suau, miro el garmin i veig que anem a 4/.410 el qm, Sort que ell volia sortir suau i jo per sensacions.
Fins el qm 9 anem junts, jo segueixo al meu ritme i ell redueix la marxa, vaig molt be fins a llavors, al voltant del qm 10, apareix en Carri, ens saludem i en demana si cal que en porti quelcom al qm 29, ja de tornada d’Albons, en principi no li dic i un cop agraït el seu interès, segueixo endavant, el 12, el 13, i arriba el moment de deixar els corredors del terç, gira cap a l’esquerra direcció Albons, el dia es clar vaig observant els camps, el Pirineu nevat, la tramuntana encara no es fa notar, miro un altre cop el garmin, el ritme es de 4.10/4.12, si que vaig bé en dic a mi mateix, tranquil no t’escalfis ni et confiïs que encara queda molta cursa, arribem a Albons, al bar del poble 4 gats animant, potser eren 6 nomes, gir a l’esguerra i direcció Bellcaire, qm 20 gir de tornada. I que no feia tramuntana, de cop sens un vent que sense se exagerat , et va frenant, es qüestió de no cremar forces i anar tirant. A l’alçada del restaurant de Ca la Nati, la mitja marató, temps aproximant de pas 1h.28m. Avui vaig bé el ritme es còmode, començo a pensar que puc fer una bona marca.
La tornada es me distreta, vaig animat i saludant als corredors que encara han d’arribar al gir, per davant meu hi ha en Jordi Puig i en Pablo Torres, dos bons companys del club, estan fets dos cracks.
Tot xino-xano en vaig apropant de nou a l’Escala, de cop al voltant del qm 27 o 28, sento al darrera la cuixa esquerra una molèstia (no dolor), atrapo un corredor dels fondistes de Blanes l’animo a venir amb mi, diu que no pot que esta molt carregat de cames, li comento que tinc molèsties al darrera la cuixa i que podem anar junts, però no pot seguir el meu ritme. Estic apunt d’arribar al qm 29 la molèstia es mes intensa i per un moment es passa per el cap abandonar, avui toca. Aquesta afirmació dura el temps de veure el grup d’animadors a la rotonda d’Empúries, que carai, es la tretzena i si no l’acabo la propera tornarà a ser la tretzena, ni parlar-ne. Decideixo tirar i a veure que, tinc clar que si arribo a Sant Pere, haure de tornar i encara que sigui caminat l’acabaré.
La molèstia es converteix en dolor i al qm 32 no tinc mes remei que aturar-me a l’avituallament, bec isostar i aigua, intento estirar una mica i el muscle esta dur, que hi farem. En aquets moments penso amb l’Andrea en el qm 30 de Roma que malament hauria de passar, a un metres meus veig de lluny en Pablo, també caminant.
De cop apareix en bicicleta en Josep Bosch, en pregunta com estic li comento la situació, i veient el ritme que de nou he agafat fa cara d’incrèdul, que si Josep, que estic petat. Es posa una estona la davant per aturar la tramuntana, veig el cotxe de l’organització de tornada, en Ricardihno al davant, l’animo i segueix-ho, vinga Jacky, cada cop queda menys per arribar a S. Pere i despres tornar, al qm 34 de nou parada tècnica: isostar, aigua estiraments com un avi, no puc mes, però haig d’acabar. En Josep en desitja bona sort i de nou sol. Gracies Josep, no saps el be que m’has fet.
El 35 finalment he arribat, es la primera vegada que em fa il·lusió arribar al qm 35, ara no hi ha volta enrere, es qüestió de serra dents. Esperant que la tramunta ajudi a la tornada i la veritat es que de cares si que la notes però de culs no vaig tenir en cap moment la sensació que m’ajudes.
Passo en Pablo li dic que m’acompanyi que acabarem com podrem, però ell esta pitjor que jo, ben petat, no pot amb la seva anima, em sap creu, li desitjo bona sort i endavant tot xino-xano.
De cop apareix en Quim Cots, li explico la situació m’anima, diu que vaig be i pobre de mi no puc amb la meva anima, em salten les llàgrimes, en Quim comença a fer un reportatge fotogràfic al qm 36 de nou haig d’aturar-me, estiro una mica bec i de nou en marxa. El ànims d’en Quim no paren, espero poder tornar-te’ls algun dia, en el qm 37, el muscle diu prou, de cop un forta punxada, un dolor intens, haig de para de cop. En Quim en diu que estiri i la veritat es que no puc, toco la cama per darrera , faig quatre fregues, reduir una mica la marxa. Ens acomiadem, amb en Quim, va a donar ànims a altres companys. Moltes gracies Quim per la teva companyia, per segon any es un plaer trobar-te.
Qm 38, vinga que això s’acaba, miro l’horitzó per si veig el campanar de l’església de S. Martí d’Empúries, encara no, qm 39 ara es qüestió d’anar aguantant, qm 40 ànims Jacky que això ja esta, veig el campanar, poc a poc els metres es redueixen, de lluny diviso la rotonda de S. Martí, el primer que aprecio tot i la meva mala vista, en Salvador donat vots d’alegria: En Jacky que arriba en Jacky, quina alegria, se’m posa la pell de gallina, les sensacions son indescriptibles. En Salvador, la Mònica, la Júlia, en Pere Ferriol, en Carri, l’Eva, l’Angel, l’Albert ......... perdoneu si hem deixo algú a tots moltes gracies. De cop l’Eva en Carri i l’Angel es posem al meu costat per fer junts el darrer qm, quin darrer quilòmetre un dels millors quilometres correguts les emocions, els agraïments per tots, les gracies a Deu per tenir la sort de tenir uns grans amics i grans companys,
Estic als darrers metres, en deixem tot sol per gaudir i de cop el grup de companys del club amb la bandera del club, sou collonuts, es sense diferencia la millor arribar que pots tenir.
Escrit aquestes ratlles i se’m posa la pell de gallina de nou, espero que la superació de les dificultats de la marató m’ajudin a superar les dificultats de la vida.
Arribada Temps 3.04.13 La veritat es que mes igual, el mes important es que he arribat.
Al cap d’una estona arriba la Tamen en Jacky i la Sílvia (la fotografa), estic molt content, no puc queixar-me tinc una família i uns amics que no hem mereixo.
Gracies moltes gracies a tots, en especial a tu Tamen per aguantar les meves tardes d’entrenaments i els diumenges de curses.
Sens dubte aquesta ha estat una marató diferent.Ara descansar, i fins la propera. CORRER PER GAUDIR I GAUDIR DEL CORRER.
Fins aviat
